L'avi Joan: presentació

 Seriós i distant, infonent respecte i un cert temor, no només pel seu aspecte elegant sinó també pel seu posat greu, l'avi Joan era el cap de la família, el pal de paller, el puntal de la casa.

L'avi Joan era el pare del meu pare. El recordo com un home extremadament discret però que em va marcar molt.

De l'avi Joan el més eloqüent era precisament el que no deia. Els taoistes asseguren que, d'un recipient, la part més important és el buit interior, ja que sense aquest buit el recipient no serviria absolutament per a res. Amb l'avi Joan passava alguna cosa semblant: el que més el caracteritzava i el que més imposava d'ell era precisament tot el que no deia. Perquè l'avi Joan era un home que no necessitava parlar; ell parlava quan et mirava (amb desaprovació o amb orgull), quan et girava l'esquena, quan assentia amb aprovació, quan et regalava el silenci com a resposta...

Era un home força alt i de bona planta, sobretot al principi, quan encara era àgil i em venia a buscar a l'escola amb la seva boina. Després, amb els anys, es va anar encorbant i recloent a casa, però no va perdre mai l'elegància ni la distinció que li proporcionaven no només els jerseis i pantalons que sempre portava ben planxats i conjuntats, sinó també (i sobretot) la seva saviesa i serenitat. I realment era així: era un home serè (recordo haver-lo vist alterar-se ben poques vegades), o almenys era serena la carcassa que s'havia construït. 

Els trets del seu rostre s'adeien perfectament amb el tarannà de la seva planta. Duia sempre la barba perfectament afaitada, recordo que al seu lavabo tenia sempre a mà la brotxa d'afaitar amb la pastilla de sabó al costat. El nas era un nas més aviat llarg i fi, recte, que emergia enmig d'uns pòmuls ossuts i marcats (més marcats com més anys passaven). Els seus ulls eren profunds i de mirada penetrant, que tant podies veure perduda al fons de la sala, com resseguint les línies d'algun article d'opinió de La Vanguardia. Unes celles imponents, formades per pèls aspres de diverses mides i tonalitats grisàcies, emmarcaven els seus ulls i, juntament amb la boca, dotada d'un llavi inferior més carnós que el superior, donaven l'únic toc de rodonesa a una cara on regnaven principalment els trets rectes i lineals.

Però sens dubte el més remarcable de l'avi Joan era el que no es veia. El seu tresor més amagat era el gran cor que tenia. Tot i que ho intentava dissimular sota capes i capes de serietat, discreció, fredor i impassibilitat, l'amor que sentia per tots nosaltres s'escapava de tant en tant; s'escolava per la comissura dels seus llavis en forma de somriure dissimulat.

La iaia Maria: presentació

Eixugant-se les mans amb la vora del davantal, la iaia Maria s'afanyava a dur el got d'aigua calenta que l'avi havia demanat. Així és com la recordo, afanyant-se per servir l'avi. 

La iaia Maria era la mare del meu pare. Era una dona de complexió més aviat petita, si bé és cert que -tal com ella sempre m'assegurava- de jove tenia unes bones cuixes i uns bons braços. "Mira, veus?", em deia mentre amb els braços en creu feia ballar les pells que hi penjaven, "de jove tenia un garrot de braços com els teus, i mira ara quines pelleringues". I jo, que aleshores devia tenir onze o dotze anys, em divertia tocant-li les "pelleringues" dels braços i rient-me'n. A banda de flàccida, la seva pell era també molt blanca, i molt suau. Segons ella, les dones havíem de tenir la pell blanca; la pell morena era de pagesa. "On vas ara, amb el sol que fa? No veus que vindràs encara més morena? Posa't un barret, almenys!", era el comentari habitual de cada estiu. Ser morena devia ser, als seus ulls, senyal de pobresa. De manera que a l'estiu, si per casualitat havia de sortir a la carnisseria o a llençar les escombraries, s'esperava fins a última hora de la tarda, quan el sol ja anava de baixada, per tal d'evitar que el sol li toqués massa a la cara i la seva pell deixés de tenir el to adequat.

A banda del color de pell correcte, una altra de les seves obsessions era el pentinat correcte. Ella sempre havia d'anar ben pentinada, amb els rínxols definits, a base de rulos i laca, que s'aplicava, probablement, cada matí. I, alhora, li molestava la meva deixadesa, el fet que a mi tant se me'n fotia com anava pentinada jo: si amb una cua torcida, un monyo a mig fer o els cabells deixats anar tal com sortia del llit.

La iaia Maria gaudia d'una salut de ferro i una flexibilitat extraordinària. Cada matí feia la seva taula d'exercicis tan bon punt sortia del llit. I de tant en tant, per demostrar-me que continuava en forma, em feia una demostració de les seves habilitats gimnàstiques tot inclinant el cos endavant i allargant els braços fins a tocar-se les puntes dels peus. "Veus, com que hi arribo? A veure si tu en saps", em desafiava tota orgullosa i ufana.

La iaia tenia uns ulls petits i vius, no recordo bé de quin color, crec que entre verd fosc i marró clar; un nas fi i elegant, de la mida justa, ni massa gran ni massa petit; una boca de llavis prims, comissures arrugades per l'edat, però amb tendència a un somriure lleuger, discret, sense escarafalls (eren els seus ulls els que somreien de veritat).

Aquesta és, a grans trets, la iaia Maria, i en aquest bloc us en continuaré explicant més coses que recordo.